LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Feia un bon dia a la petita i reduïda atmosfera dels Garcia. Aquell nou dia es presentava com un més; les hectàrees que rodejaven la seva masia eren cobertes de verda vegetació, mentre que el cel era de color vermell ataronjat pels rajos solars que hi arribaven des d’un punt llunyà de l’univers. Les gallines, despertes abans que el sol es mostrés tímit darrere dels llunyans turons, acompayaven amb els seus càntics estridents el despertar de la potser, menys unificada, família de la Catalunya oriental.

En Marc, en canvi, no va llevar-se escoltant les melodies animals, sinó que portava despert un parell d’hores. Des de feia uns dies, la relació entre ell i la seva família s’havia refredat exponencialment. La quantitat de treball a la que el sotmetia el seu pare, l’afecte massa abrumador de l’àvia i els problemes d’entesa que tenia amb l’avi van causar la seva anada. En Marc se n’havia anat.

El camí que el benjamí del clan va prendre seria un viatge emocional que el faria replantejar-se l’essència de la vida. A mesura que les formes dels arbres es convertien en taques desenfocades i la civilització adquiria l’estatura d’una formiga durant el seu camí, la culpa pel tracte que havia estat donant guanyava terreny al seu cervell, perquè ell era conscient de que no tenia cap excusa. Les roques guanyaven les formes de persones i el murmur del vent li recordava a la càlida veu de la seva àvia. Tot li recordava a ells.

Sense adonar-se, en Marc havia donat mitja volta i una llàgrima li queia de l’ull. La immensitat de les estrelles l’acompanyava en un acte de valentia i empenediment, creient haver descobert la importància dels seus familiars i disposat a canviar.

Un carruatge de cavalls negres aguardava l’entrada de la masia, i un cos descansava pàl·lid sota la llum de la lluna, rodejat de les cares familiars que el protagonista, desorientat, va identificar com a avi i pare. No va tardar en comprendre el que havia passat; l’àvia se n’havia anat. En Marc va caure desplomat als braços del seu pare i en un intent de secar-se les llàgrimes, va mirar el cel, on una estrella brillava més que les demés.

Va tancar els ulls i es va eixugar un altre cop. Ara havia descobert l’essència de la vida.